Noticia

Des dels grups de Psicologia d’Emergències i Catàstrofes (GIPEC’s) del COPCV recorden que les totes les reaccions emocionals que apareixen després d'un succés traumàtic tenen cabuda i que és essencial oferir el que nomenem PAP/PAE (Primers Auxilis Psicològics i Primers Auxilis Emocionals) per tal de reduir el nivell de patiment, promoure una sensació de seguretat i facilitar l'adaptació a la nova realitat.

Esta intervenció es basa en principis senzills però essencials: escoltar sense jutjar, oferir informació clara i veraç, facilitar el contacte amb familiars i persones de referència, identificar necessitats urgents i connectar les persones amb els recursos disponibles. És important recordar que no totes les persones necessiten parlar del que han viscut immediatament ni expressen les seues emocions de la mateixa manera. Per això, com a  professionals sempre hem de seguir la màxima de respectar els ritmes individuals.

L'experiència d'una catàstrofe pot generar una àmplia varietat de reaccions emocionals, cognitives, físiques i conductuals. Les persones poden experimentar sensació d'irrealitat, bloqueig, confusió, etc. Poden aparèixer emocions com la por, la tristesa, la ràbia, la impotència, l'ansietat o la preocupació constant. També són habituals alteracions del son, problemes de concentració, cansament físic, hipervigilància o una major sensibilitat davant de sorolls, imatges o records relacionats amb l'esdeveniment.

Amb el pas del temps, la majoria de les persones desenvolupen mecanismes d'adaptació que els permeten recuperar progressivament el seu funcionament habitual. No obstant, quan el malestar es prolonga dificultant o impedint dur a terme la accions quotidianes, dins del context que ja no és l’habitual, és recomanable sol·licitar ajuda psicològica professional.

Encara que ja hem dit que no totes les persones volen o poden comunicar allò pel que estan passant, des de la Psicologia d’Emergències es constata que el fet d’expressar les emocions i compartir l'experiència viscuda ajuda a la recuperació psicològica perquè a través de les paraules,  signifiquem, donem sentit a allò que ha succeït. Si a més es compateix en grup, encara que siga molt reduït, la persona es sent arropada.

En el cas de les persones professionals, com bombers, policies, personal de l’administració i sanitaris, FCS, protecció civil, voluntaris i psicòlegs, és molt recomanable que després de cada jornada es faça una sessió de ventilació emocional. Aquest moment d’explicar entre iguals i amb el suport de professionals de la Psicologia, ajuda a gestionar i ser conscients de les situacions i emocions que han sorgit al llarg de la jornada. Sense dubte, una tasca que els permetrà continuar amb un treball dur i que en aquestes situacions s’allarga en el temps. 

L'evidència científica mostra que el suport social (família, les amistats, el veïnat, les associacions comunitàries i els equips professionals) és un dels principals factors de protecció davant les conseqüències psicològiques d'una catàstrofe. A aquest suport personal i comunitari s'ha de sumar la resposta de les administracions públiques: garantir allotjament, assistència sanitària, informació fiable, recursos econòmics i atenció psicològica especialitzada resulta imprescindible per a facilitar els processos de recuperació i reconstrucció.

En aquest context on la catàstrofe ha acabat amb la vida de tantes persones i la devastació material és tan elevada, la vida sencera d’una comunitat s’ha vist alterada. “Quan es tracta d'una tragèdia col·lectiva – explica Teresa Marín, psicòloga d’emergències pertanyent al Grup de Treball de psicologia d’Emergències (GIPEC) del COPCV - el dolor o el dol es gestiona de manera diferent. Es passa de ser un dol individual que respon més a comportaments d'aïllament a generar un sentiment immediat de pertinença, ja que els veïns, la ciutat o el país sencer experimenten la mateixa ferida al mateix temps i això activa unes vies neuronals distintes a viure una tragèdia individual”.

Per la seua banda, Asia Kilani, psicòloga d’Emergències del GIPEC del COPCV, “les tragèdies col·lectives magnifiquen les emocions i sensacions de la població perquè toquen directament la columna vertebral de la indefensió col·lectiva i és més senzill que les persones senten majors temors; si bé al mateix temps, es genera un patiment compartit”, però també pot afavorir la solidaritat, una major comprensió social del dolor el suport mutu i la construcció d'espais comuns de record i recuperació.

Kilani a més, posa el focus en la indefensió de determinats grups poblacionals com la infància, les persones majors, dependents i/o amb discapacitat, ja que de vegades “perden els seus referents socials de suport i cures”. També aborda la situació emocional per la qual poden estar passant els veneçolans i veneçolanes que estan vivint aquesta experiència tan dura des de la distància. Aquesta condició, afegeix major incertesa, dificultat per a connectar amb familiars i amistats, el que pot portar a experimentar les mateixes emocions i sensacions que les persones que físicament estan en Veneçuela. La psicòloga comenta que “dur a terme accions d'ajuda, cooperació i solidaritat, afavoreix que els sentiments de culpabilitat per estar en la distància se suavitzen i gestionen millor”

Des el COPCV, es recomana que les persones veneçolanes o amb vincles amb la zona afectada que es troben en la distància, busquen també suport en familiars, amistats i professionals de la psicologia si ho precisen. A més, recordem que la recuperació és un procés que requereix temps, recursos i suport social i professional. Comptar amb informació rigorosa, de fonts oficials, i atenció psicològica accessible i sostinguda en el temps.