Entrevista als psicòlegs educatius Gaspar Izquierdo i Isidre Mansanet, Premi Fernando Lluch (CIDAP 2015)
El COPCV reconeix a través d'este guardó, el treball 'De la segregació a la inclusió: educar persones’ i la seua aportació a la Psicologia Valenciana.
El pròxim 16 de decembre dins la III Jornada de Excelencia e Innovación en Psicología que es celebra a Madrid, el Col·legi Oficial de Psicòlegs de la Comunitat Valenciana, entregarà els premis Cátedra de Investigación y Desarrollo Aplicado en Psicología (CIDAP) 2015.
El COPCV ha concedit el Premi Fernando Lluch al treball ‘De la segregació a la inclusió: educar persones’ presentat pels psicòlegs, mestres i pedagogs Gaspar Izquierdo i Isidre Mansanet.
Al llarg dels 35 anys de professió, Izquierdo i Mansanet, ara jubilats, han transformat l’estructura política i la metodologia educativa valenciana. En un primer moment, desenvolupant la seua tasca a l’antic Institut Valencià de sord-muts, seguit de la creació d’un gabinet psicopedagògic, donant suport a famílies i persones amb sordesa, i format professionals en la inclusió a través de cursos i seminaris que des de 1986 desenvolupen al Centre Estel.
Pertanyen a la primera promoció de Psicologia, com varen ser els seus inicis professionals?
Isidre (I): Nosaltres treballàvem com a mestres, Gaspar a un centre d’educació especial, i quan la Diputació ens va cridar per treballar a l’Institut Valencià de sord-muts, varen apostar per desenvolupar la nostra tasca aplicant els models cooperativistes. En aquell moment, no hi havia cap referència en este camp, haguerem de començar a treballar des de zero. En este sentit, vam tindre el privilegi de ser pioners, protagonistes de l’aplicació, incorporació i transmissió de tècniques de Freinet a tot el país.
L’Institut acollia xiquets i xiquetes sord-muts, alguns en règim internat procedents de la resta d’Espanya. La metodologia oficial era oralista ja que l’objectiu final era aconseguir que parlaren. Encara que la realitat era que els alumnes principalment, es comunicaven entre ells amb el llenguatge de signes.
Amb l’entrada de professors joves amb les titulacions de Psicologia i Pedagogia, es va crear un gabinet psicopedagògic especialitzat en deficients auditius (1981) amb la intenció d’atendre a tots els sord-muts de la província de València estigueren escolaritzats o no a l’Institut.
Gaspar (G): Des d’este gabinet varem poder iniciar un canvi institucional i metodològic en l’educació de l’alumnat sord-mut. En compte de mantindre a la població sorda segregada, treballarem des del paradigma d’escola integradora-inclusiva de manera que de 1981 a 1985, es creen noves i importants estructures com la unitat técnica que fa possible integrar en les escoles ordinàries als xiquets i xiquetes sord-muts i això suposa per al seu desenvolupament una millora notable.
Per què decidireu trencar amb el model que hi havia fins la data?
I: Nosaltres veníem del moviment Cooperatiu d’Escola Popular (MCEP), contrari a l’educació tradicional del règim que fomenta la competitivitat i l’assimilació de coneixements merament a través de la memorització passiva. A més, Gaspar havia viatjat recentment a Italia on era habitual emprar la Pedagogia Freinet o tècniques educatives d’aprenentatge cooperatiu.
Influenciats per esta corrent renovadora i davant de certs indicadors objectius, estava clar que havíem de canviar la forma de treballar.
G: Els resultats acadèmics dels alumnes escolaritzats en centres d’educació especial eren molt deficients, i no sols pel que respecta a la comunicació oral, sinó també pel que fa a les matèries curriculars i l’autonomia personal. Davant esta situació, ferem un cens provincial per a identificar i conèixer la situació de la població sorda de València, i oferirem alternatives educatives que milloraren la seua situació.
Com aconseguireu anar transformat el context educatiu respecte al tractament de persones sord-mudes?
G i I: El nostre punt de referència era el xiquet oient, i els criteris bàsics d’intervenció eren:
- Intervindre inmediatament una vegada es detectava el dèficit. Parlarem amb els otorrinos de La Fe i del Clínic els quals, davant un cas de sordesa, el mateix dia remetien als pares i al xiquet al centre psicopedagògic on es canalitzava l’atenció fent ús dels recursos existents.
- Implantació primerenca i control d’audifons. Si no tenien recursos, la treballadora social s’encarregava de buscar-los.
- Atenció al medi del xiquet/a (personal-familiar, aspectes tecnològics, educatiu i culturtal)
Des dels inicis proposaven l’escolarització en centres ordinaris pròxims a la família i interveníem fent un seguiment visitant-los a les escoles. En aquesta situació els gabinets psicosocials municipals que s’estaven constituint, foren fonamentals. És en aquest moment quan també li donem molta importància a la formació i suport dels professionals, especialment els mestres.
G: El nostre treball va promoure un canvi institucional que va permetre que la persona sor-muda passara de ser escolaritzada a un centre especial, a un ordinari; i que l’Institut Valencià de Sord-muts anara transformant-se fins convertir-se en el que hui en dia és l’Institut Valencià d’Audiofonologia (IVAF), des d’on s’ha consolidat l’atenció integral de la persona sorda.
Hem treballat de l’escola integradora a l’escola inclusiva capaç d’oferir una educació de qualitat a tots els alumnes independentment de les seus circumstàncies socials, culturals, físiques o cognitives. No parlavem aleshores de necessitats educatives especials sinó de superació de les barreres per a l’aprenentatge i la participació.
Com acolliren estos canvis l’administració, els metges i les famílies?
(G): Com sempre, hi ha persones més reticents als canvis però nosaltres sabíem que era la direcció correcta i en poc de temps, els resultats ens donaren la raó.
En 1982 comencem el programa d’atenció primerenca amb cinc xiquets entre els tres i els cinc anys. Els varen escolaritzar en escoles infantils a les quals, des del gabinet orientàvem Els menuts treballaven amb logopedes i als pares, se’ls oferien pautes d’intervenció. A partir de l’any 1986 l’atenció a l’alumne sord ja segueix un protocol i la Conselleria d’Educació assumeix el model d’educació inclusiva. Així que, en poc de temps els diferents agents socials acolliren les nostres propostes positivament.
(I): És en aquest moment quan creem el centre Estel on atenem des de la psicologia, pedagogia i logopèdia a persones amb distintes patologies i problemes greus de comunicació a més d’organitzar cursos, seminaris i conferències per formar en la inclusió, no sols de persones sordes, a professionals de diverses àrees.
Després d’estos anys i amb la vostra trajectòria, quins aspectes deurien de millorar-se?
I i G: Des del punt de vista de la Psicologia es deuria de partir sempre de l’aprenentatge dialògic i passar de la intervenció individual, canviant el model clínic per un model ecosocial i socio-comunitari. Es a dir, que tota la societat, no sols l’escola, siga inclusiva. I a poder ser, que es faça des de l’àmbit municipal. Ahí els gabinets municipals cobren especial importància per aconseguir eixos objectius.
La nostra experiència ens diu que la diversitat enriqueix el conjunt de la col·lectivitat i un mitjà obert afavoreix els processos educatius.
A més, considerem que es deuria d’evitar tot el que es puga, la burocràcia ja que actualment suposa gran part del treball dels psicòlegs i aporta poc als processos de educatius.
