Més enllà del tractament mèdic: el paper essencial de la Psicologia en els pacients anticoagulats
Entrevista a Joan Rovira, psicòleg i pacient anticoagulat: la Psicologia pot acompanyar les persones anticoagulades en l’adaptació a una nova vida.
El proper 18 de novembre, amb motiu del Dia Nacional del Pacient Anticoagulat, el saló d’actes del COPCV (C/Alberic de València) acull la Jornada titulada 'Compartint nous escenaris per a les persones anticoagulades'. Un esdeveniment organitzat pel COPCV, la FIDAP i l’Associació Valenciana de Pacients Anticoagulats i Portadors de Vàlvules Cardíaques (AVAC), per a que tant pacients com psicòlegs i psicòlogues posen en comú experiències professionas i personals que permeten una millora en el sistema assistencial i associatiu.
En la Comunitat Valenciana es calcula que hi ha unes 70.000 persones amb tractament per a controlar la coagulació de la sang. La patologia prèvia així com la pròpia medicació, fa que els pacients canvien de vida i hagen d’adaptar-se a la nova situació la qual té implicacions físiques i psicològiques.
Parlem amb Joan Rovira qui, a més de psicòleg, és president de l’Associació Valenciana de Pacients Anticoagulats i Portadors de Vàlvules Cardíaques (AVAC) per a que ens explique tant en primera persona com a professional de la psicologia, les conseqüències psicològiques i emocionals de ser pacient anticoagulat així com les diverses tasques que els psicòlegs i psicòlogues poden dur a terme i millorar la qualitat de vida dels pacients i dels seus familiars: adhesió al tractament, gestió d’incertesa i pors, etc.
Quan parlem d’anticoagulació, parlem d’una malaltia concreta?
No, l'anticoagulació és una terapèutica que s'aplica per a previndre complicacions derivades d'unes certes patologies. És un tractament fonamental orientat a la prevenció de complicacions greus com ictus o trombosis en persones amb unes certes afeccions cardíaques o del sistema circulatori. Els anticoagulants són medicaments que modifiquen la coagulació de la sang, el seu propòsit és retardar el temps de coagulació i evitar que un possible coàgul es forme dins dels vasos sanguinis i cause trombosis. Els anticoagulants estan indicats per a persones que tenen una arrítmia de fibril·lació auricular, persones que han patit una trombosi venosa o embòlia pulmonar, persones amb malaltia en les vàlvules del cor i porten implantada una pròtesi valvular mecànica, així com persones que tenen una malaltia hereditària de la sang o be adquirida. En definitiva, concretant la teua pregunta, la situació d'estar anticoagulat deriva de la condició de ser pacient amb alguna de les patologies descrites.
En la Comunitat Valenciana, quin percentatge de pacients m’hi han?
La dada oficial és del 1'3% de la població major de 18 anys. Això suposa que a la Comunitat Valenciana hi ha aproximadament més de 70.000 persones que segueixen tractament amb anticoagulants.
La Federació Espanyola d'Associacions de Anticoagulats (FEASAN) estima que prop d'un milió de persones viuen anticoagulades a Espanya, una xifra en augment degut a l'envelliment de la població major de 65 anys i a l'increment dels factors de risc en el conjunt de la població.
Des de la nostra associació (AVAC), considerem la necessitat prioritària de treballar i configurar el mapa del anticoagulat a la Comunitat Valenciana a fi d'identificar perfils, situar i localitzar territorialment als nostres pacients. Som conscients que junt a la condició de pacients específics d'anticoagulació poden concórrer altres circumstàncies de vulnerabilitat que han de ser ateses a través del reconnexió comunicativa i gestionades per a corregir desequilibris detectats en la xarxa assistencial i la desigualtat del sistema sanitari en la dispensació de les seues pròpies prestacions.
Quines implicacions psicològiques hi han quan arriba el diagnòstic?
Les implicacions psicològiques depenen de la diversitat de circumstàncies personals, de les patologies prèvies que van determinar l'aplicació del tractament anticoagulant, així com el moment vital. Jo, per exemple, vaig haver d'afrontar la intervenció quirúrgica i inici del procés de tractament quan ja estava jubilat i havia formalitzat el ritual de tancament de la meua vida laboral, disposant de major temps i tranquil·litat per a centrar-me en la fase de recomposició i recuperació. A altres companys i companyes de la meua associació, ho van de compatibilitzar amb la seua reincorporació al món laboral amb els lògics inconvenients.
En tot cas i vista la diversitat de casuístiques que concorren en l'àmbit de la nostra associació, sí que destacaria que l'anticoagulació s'inicia després d'un esdeveniment greu (trombosi, embòlia pulmonar, valvulopatia) que ha suposat impacte emocional, l’adquisició de consciència de fragilitat, així com incorporació de preocupacions i exigències de canvis d'estil de vida que, sens dubte, afecten l'estabilitat i salut mental: ansietat i excessiu temor pel risc d'episodis adversos i complicacions en l'administració del tractament. És curiós, fins i tot, el propi tractament et genera incertesa generalitzada. També forta sensació de vulnerabilitat i de dependència crònica del sistema sanitari amb afectació a l'autoestima, exigència de controls sanitaris generadors d'estrés. Igualment destacaria major tendència a la introspecció , descoratjament i retraïment social com una espècie de “hípervigilància sobre tu mateix”.
La veritat és que amb el temps tots estos components i manifestacions es van ressituant i generant noves expectatives, comences a veure altres dimensions i perspectives més constructives. El paper de l'associacionisme d’AVAC i el retrobament amb pacients de similars patologies amb els que he compartit l'experiència ha sigut fonamental per a avançar.
Suposa un canvi d’hàbits, de rutines, de forma de vida, més limitacions...?
Entenc que la coagulació humana és un fenomen complex. Tot el que ocorre al teu voltant acaba afectant la coagulació (alimentació, interacció medicaments, temperatura, ritmes de descans, activitat física, estat d'ànim). El pacient anticoagulat ha de seguir pautes estrictes com a mesures d'autocontrol, administració de tractament farmacològic, supervisió mèdica, hàbits aliments, nutrició, precaució accidents físics, vigilància símptomes.
La vida de la persona anticoagulada transcorre en un complex equilibri entre el risc de sagnat i a hemorràgies que deriva de l’administració del propi tractament i, per una altra banda, mantindre els nivells estandarditzats de coagulació de la sang que requereix l’especificitat de cada patologia. Suposa instal·lar-se en una espècie de preocupació anticipatòria, de tal manera que la rutina s'estén a tots els àmbits de la vida, generant un conjunt de demandes a nivell emocional, cognitiu, relacional i conductual, constituint el principal aval de seguretat i protecció per a nosaltres. Les limitacions que imposa la pròpia patologia, deixen de ser limitacions quan es convertixen en rutina.
L’anticoagulació és una medicació crònica i amb ella, es requereix més força de voluntat, autocontrol i autocura...
L'anticoagulació és un tractament que s'aplica a diverses patologies i que incorpora diverses modalitats i tipus de medicaments segons les recomanacions mèdiques específiques per a cada malaltia. A través de la nostra associació fomentem l'autogestió de la malaltia per a la prevenció de complicacions mèdiques, la correcta adherència al tractament i, en definitiva, per a millorar la qualitat de vida del pacient. Hi ha dos tipus d'anticoagulants orals. El primer grup es refereix als inhibidors de la vitamina k implicada en el procés de la coagulació de la sang. L'altre grup, es refereix als anticoagulants d'acció directa que inhibeixen de manera directa diferents factors de la coagulació. Són tractaments que requereixen un procés de socialització per part del pacient per a l'adquisició de les habilitats i competències per a la seua adequada administració.
Les conseqüències de la irregular o inadequada administració de la medicació anticoagulant poden tindre greus conseqüències i ser perillós per al pacient. Quanta major regularitat i ritual en tot el procés d'autocontrol i d’autoadministració del tractament, majors garanties de seguretat i estabilitat per al pacient
Què poden fer els professionals de la Psicologia en general i dins el SNS o d’Atenció Primària?
El paper del personal sanitari ha de tindre un paper clau a oferir informació clara i en una relació empàtica. Concretament el paper de la psicologia el situaria pensant en circumstàncies que concorren en el perfil del pacient anticoagulat, com ara comorbiditat, cronicitat, vulnerabilitat, transversalitat i complexitat.
Considere molt rellevant les intervencions focalitzades programes d'educació al pacient per a comprendre les patologies associades, el tractament així com per a reduir els temors.
L'acompanyament psicològic és fonamental en processos crònics ja que perduren en el temps. També ho és la intervenció en grups de suport per a compartir i socialitzar l’experiència amb altres pacients a través d'espais relacionals de diàleg i coneixement mutu. El professional de la Psicologia també pot desenvolupar accions destinades a la implicació i la participació familiar per destinats a afavorir l'adherència als processos terapèutics i reestructurar la càrrega emocional.
Per altra banda, considere que la Psicologia té un paper estratègic per a fomentar la vida associativa, la implicació en la cultura dels drets, així com la formalització de complicitats i aliances amb altres entitats de l´àmbit social i sanitari que operen en el territori i amb els mateixos referents institucionals.